domingo, febrero 25, 2007
Calculen que la colònia marçanenca té uns 30 anys i entre 153 i 320 individus
Calculen que la colònia marçanenca té uns 30 anys i entre 153 i 320 individus
La població de tortugues de Marçà té entre 153 i 320 exemplars, i es va introduir a la Mil·loquera fa uns 30 anys. Aquestes són algunes de les conclusions de l\'estudi dirigit per l\'empresa Limònium SCP i que es va presentar a final del 2005. Segons les conclusions de l\'anàlisi, és «força probable que es tracti d\'una població no natural generada a partir de l\'alliberament o escapament d\'individus que es trobaven originalment en captivitat». D\'altra banda, l\'estudi posa en relleu la bona adaptació de l\'espècie a l\'entorn: «La tortuga mediterrània, tot i no ser autòctona de la zona, completa amb èxit el seu cicle biològic. Aquest fet demostra la total aclimatació de la població a la Mil·loquera.»
JOVES I EN EXPANSIÓ
L\'examen de l\'estructura d\'edats de la població mostra que les tortugues de la Mil·loquera són una població jove, amb una mitjana de 4 anys i una edat màxima determinada de 21. Així, quasi un 75% dels exemplars són força joves i estan per sota de la maduració sexual. La piràmide d\'edats reflecteix un origen recent de la colònia i que es troba en una clara fase d\'expansió demogràfica. És previsible que en un futur mitjà es produeixi un augment del nombre d\'individus i una expansió geogràfica.Segons les primeres anàlisis, les tortugues pertanyen a la subespècie hermanii hermanii, però caldrà esperar els resultats de l\'estudi genètic per descartar la presència d\'híbrids.
La seu, el casalot de l\'escultor Giner
La seu, el casalot de l\'escultor Giner
L\'Ajuntament de Marçà ha escollit la residència de l\'artista Marcel·lí Giner Marçaginé), que va morir el 13 de novembre passat, com a seu del futur centre d\'interpretació, estudi i recuperació de la tortuga mediterrània a la serra de Llaberia. Segons l\'informe de la Fundació Philippe Cousteau, l\'objectiu del centre serà la cria en captivitat de les tortugues per tal de reduir la mortalitat dels exemplars joves, i disposar d\'un nombre important d\'individus per alliberar-los i potenciar les poblacions naturals.
També es desenvoluparan programes d\'educació dirigits a la conscienciació social de la importància de l\'espècie i el territori. En aquest sentit, es proporcionarà informació sobre l\'animal, els seus hàbitats naturals i el seu grau d\'amenaça. Es farà a partir de l\'organització de tallers, del repartiment de material didàctic entre alumnes de primària i secundària, i d\'una exposició permanent.
Pel que fa al vessant d\'investigació, el centre participarà en els diferents programes de conservació de l\'espècie, intercanviarà informació amb altres organismes privats i públics, i col·laborarà amb els programes de reintroducció de l\'espècie a Catalunya. D\'altra banda, s\'estudiaran les característiques de l\'espècie, com ara la reproducció, la biometria, els factors d\'amenaça i les zones òptimes per al repoblament.
Les activitats principals seran el programa de cria en captivitat pel repoblament en el medi salvatge, i l\'assistència clínica als espècimens malalts o ferits. Per això, l\'equipament disposarà d\'instal·lacions adequades per a la recuperació, per a la seva aclimatació en semillibertat, per al seguiment de l\'estat sanitari de les tortugues i per al manejament de les cries.
La remodelació de l\'edifici incorporarà criteris de sostenibilitat en la gestió de l\'energia –acumuladors solars, generadors eòlics...–, de l\'aigua –recollida d\'aigües pluvials i instal·lació de mecanismes d\'estalvi– i dels residus –recollida selectiva i compostatge de la fracció orgànica.
La Fundació Cousteau apadrina el futur centre de la tortuga mediterrània a Marçà
La Fundació Cousteau apadrina el futur centre de la tortuga mediterrània a Marçà
La recuperació i l\'estudi de l\'espècie a la serra de Llaberia és el primer projecte de fauna terrestre en què s\'implica l\'entitatLa Fundació Philippe Cousteau-Unión de los Océanos col·labora en la creació del futur centre d\'interpretació, estudi i recuperació de la tortuga mediterrània a Marçà –PEIN de la serra de Llaberia–. És el primer projecte de fauna terrestre en què participa l\'entitat que té el nom del fill del capità Jaques-Yves Cousteau, i el primer a Catalunya. La seu, que s\'obrirà d\'aquí a uns tres anys, serà l\'antiga residència de l\'escultor Marcel·lí Giner. L\'any 2000 el capçanenc Lluís Pena, aficionat a la natura, va donar compte de la presència d\'una colònia abundant de tortugues mediterrànies a la Mil·loquera. Al cap d\'uns anys, el consistori va rebre una subvenció de la Fundació Territori i Paisatge per fer-ne un estudi. Així va començar un procés que des de llavors no ha parat de créixer.L\'Ajuntament de Marçà va signar el dijous passat un conveni que formalitza el suport de la Fundació Philippe Cousteau al projecte. No es tracta d\'una simple mostra de suport. L\'entitat havia presentat el setembre de l\'any passat un primer croquis que començava a definir les característiques del centre, els passos per crear-lo i el pressupost necessari, que s\'estima en aproximadament 1,2 milions d\'euros. A partir d\'ara, la fundació serà «la corretja de transmissió per aconseguir subvencions i suport de la resta d\'institucions», tal com explica l\'alcalde de Marçà, Joan Francesc Piqué. Tot i no ser un projecte de fauna marina, els responsables de la fundació expliquen que el consideren «molt atractiu i una gran oportunitat.»
És la consolidació definitiva d\'un projecte que va tenir un principi complicat. «Al començament el Departament de Medi Ambient no es creia que hi havia una població estable en aquesta zona. Després de visitar l\'àrea, un tècnic va dir que allò no era significatiu», explica Piqué. El 2005, el consistori va aconseguir una subvenció de 12.000 euros de la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya per estudiar l\'estat actual de la colònia, determinar-ne les mesures de conservació i engegar una campanya de conscienciació sobre el desenvolupament de l\'espècie. Aquest va ser el punt d\'inflexió de la iniciativa.
En l\'estudi, coordinat per l\'empresa Limònium SCP, hi van participar de manera desinteressada diversos especialistes en rèptils, com ara Fèlix Amat, descobridor del tritó del Montseny, especie endèmica catalana; Josep Manel Roig, redactor de l\'Atles d\'amfibis i rèptils del delta de l\'Ebre, i Ferran Aguilar, fotògraf de natura. Lluís Pena i l\'agutzil local, Julià Piqué, van col·laborar activament en els treballs.El projecte va rebre el I Premi Iniciativa Medi Ambient de la Diputació de Tarragona, que té una dotació de 3.000 euros. La Fundació Miquel Torres ha participat en la iniciativa amb 1.000 euros, i s\'estan acordant subvencions de les administracions i de diverses entitats, com ara Caixa Tarragona i «la Caixa». Actualment a la Mil·loquera es fan actuacions per millorar l\'adequació de l\'espai i facilitar-ne l\'expansió. Com explica la regidora de Cultura, Enriqueta Muntaner, «la zona és òptima per l\'abandonament dels antics conreus i perquè, sortosament, no hem patit cap incendi».
miércoles, febrero 21, 2007
Record de Marçaginé
Record de MarçaginéVa adquirir una experiència concreta, contrastada i, per tant, sàvia, del fet d\'anar pel món
El 3 de novembre passat, al matí, em disposava a escriure sobre Marcel·lí Giner Folch, que es feia dir artísticament Marçaginé, quan, sense més ni més, apareix per via telefònica la veu de Jaume Bartolomé, de Marçà (Priorat), que em diu: «Xeic, s\'ha mort lo Marcelino».
Encara que gairebé sempre temuda, la mort apareix, així, inesperada. De manera que, a més d\'escriure sobre la seva vida, vaig haver d\'escriure sobre la seva mort en el segon número de la revista semestral Lo Violí, que impulsa el Centre d\'Estudis del Priorat, i que l\'altre dia, dissabte passat, es va presentar al Casal de Marçà, a un quilòmetre escàs del casalot de la Miloquera, allà on va viure i va crear intensament, des de 1974, quan tornà de Barcelona, aquest dibuixant, ceramista i escultor que fou el meu amic Marçaginé.
El vaig conèixer cap al 1996, presentat per Pepito Sabaté, del Masroig, entre les seves samfaines de terra cuita, argiles, motllos i surrealismes agraris, i el primer que em va dir, sota els tres xiprers hospitalaris, fou: «Benvingut a la meva ànima!» A partir d\'allí em deixà entrar al seu món, i aviat vaig comprendre, pel que em va explicar i pel que vaig saber, que es tractava, certament, d\'un tipus humà singularíssim, inclassificable i, en definitiva, lliure, una llibertat adolorida per la crueltat del món, que ell tastà en primera persona al front del Pirineu, i que va combatre amb una revolta personal permanent i amb una obra d\'art que algun dia haurà d\'estar al lloc que es mereix.
El Marcel·lí va néixer a Marçà el 4 de desembre de 1918 (el mateix dia i mes que, molts anys enrere, havia nascut Franco, la qual cosa li provocava nàusea) i la seva vida, fins a la guerra civil, va estar marcada pel treball a la terra i per les feines diverses habituals als pobles petits, entre les quals, en el seu cas, la de barber. Vinc a referir-me que va adquirir una experiència concreta, contrastada i, per tant, sàvia, del fet d\'anar pel món. Això li va valdre pel seu futur, comptant la sort que va tenir: tant quan va haver d\'afrontar els perills de mort a les batalles del Pirineu, sobretot la de Sant Corneli, de què sempre em parlava, com quan el 1947, amb vint-i-nou anys, va decidir emprendre l\'aventura de Barcelona per dedicar-se plenament a l\'art.
La manera com aquell home va viure i sobreviure a Barcelona, en plena postguerra, mereixeria sens dubte una novel·la. Amb l\'astúcia del pagès trasplantat a la gran ciutat, va estudiar, va menjar i va allotjar-se sense gaire gasto, perquè ell va decidir desgastar-se per crear una obra escultòrica, feta dels materials de la terra que havia conreat, que parlés, amb energia de denúncia, dels drames existencials que s\'havien viscut i que es vivien. L\'humanisme cristià, l\'existencialisme i l\'expressionisme eren els seus signes identitaris, així com una poderosa arrel llibertària en el seu comportament.
La gran ciutat que temia i detestava, per deshumanitzada i gregària, va oferir-li, per contra, l\'amistat d\'alguns homes excepcionals com ell: Francesc Candel, Àngel Carmona, Arnau Puig, Xavier Costa Clavell, Rodríguez Méndez, Manuel Costa-Pau, Joan Lahosa –pintor, veí seu de Prat de Comte (Terra Alta)– i, entre tants, Jesús Lizano, gent de les arts i les lletres, amb els quals va fer pinya per a un art exigent i compromès enmig d\'una situació política degradant.
A finals dels anys seixanta, casat amb la filipina Lula Pérez, també artista com ell, va decidir tornar a la terra natal, completament fastiguejat d\'una Barcelona convertida en «Ciudad de Ferias y Congresos» i, entre la pau arbrada del Montsant i la mola de Colldejou, van decidir aixecar el seu santuari a la Miloquera, el turonet fundador del nucli de Marçà, on continua onejant la bandera catalana.
Allí va ser feliç i les seves escultures de denúncia, com l\'impressionant Crist avergonyit i La coloma de la pau empresonada, o les dedicades a l\'alegria de la vida, com Segadora o Retorn, lluïen amb tota la seva força expressiva, com si continuessin reclamant més que mai pietat i justícia per a aquest món.
Allí vaig conèixer la serenitat emprenyada de Marcel·lí, una mena de sant Francesc amb l\'ànima incendiada de rebel·lió que posava molles de pa per als ocells al mig dels camins, que s\'acompanyava de quatre gallines, altres ovelles, un gos i quatre gats més, que a penes s\'alimentava del que li pujaven els de l\'Ajuntament, que amb quatre traces et feia un dibuix que regalava i que havia convertit les parets del seu taller habitatge en un immens mural de llibertat.
Quan s\'exaltava era temible, però jo l\'havia vist plorar davant la tendra combustió del món i llavors el seu rostre de front alt i ulls blaus, treballat per les fatigues de la terra i de la guerra, agafava un to pràcticament de santedat, d\'home que moria sense haver deixat mai la innocència dels infants.
